Dissabtes. Capítol 0

Va assegurar-se que tenia les claus a la butxaca i va tancar la porta del pis. Pum. Va empènyer el carret un parell de passes i va prémer el botó de l'ascensor. Va sentir com baixava del cinquè. Ping! Ja era al quart. Es van obrir les portes i va empènyer el carret endins. Va prémer el botó de la planta baixa. Va esperar una mica. Es van obrir les portes. Va empènyer el carret cap a fora i es va agafar a la barana per baixar els dos graons que hi havia fins la porta del carrer. Va baixar-los primer ella i llavors va agafar el carret buit i el va baixar a pols. Sortir era sempre molt més fàcil que entrar, amb el carret ple. Abans d'arribar a agafar el pany, es va fixar que les bústies eren plenes. Alguns fulletons de propaganda en sobresortien, com arrogants. Que tothom els veiés. Li va picar la curiositat. Normalment hauria passat de llarg. Ja obriria la bústia quan tornés. Quina pressa hi havia? Però (vés a saber per què!) aquell dia va decidir obrir-la aleshores, abans de sortir a comprar.

Hi havia una factura, un dels fulletons de publicitat (resulta que eren d'una pizzeria nova), una carta per al Pep (l'hi duria dimarts) i una altra carta. Un sobre blanc, rectangular, normal. Que estrany. Ni remitent ni destinatari. Quina mala espina. Què se suposava que havia de fer, ara? Ficar-lo al carret i ja l'obriria? Sí, home! Va llegir-ne la primera línia i no havia acabat que ja girava cua.

Cap amunt amb la carta.

Capítol 1